1913 - 1915
Guillem August Tell i Lafont (Barcelona, 1 de desembre de 1861 - Barcelona, 6 d’agost de 1929), advocat, notari i poeta.
Biografia
Pertanyia a una notable i extensa família dedicada a la fe pública, tant notarial com mercantil. Per part de pare, provenia d’un llinatge de corredors de comerç de Reus, arrelats posteriorment a Barcelona i emparentats amb els notaris Avellà d’aquesta ciutat. Per part de mare, descendia de diverses i destacades nissagues de notaris, com ara els Lafont, els Banús, els Tomàs i els Mitjavila. El 1894 es casà amb Teresa Novellas i de Molins, germana de Jaume Novellas, poeta de la Renaixença i propietari de la casa la Sala de Viladrau, bressol del mític bandoler nyerro Joan Sala, conegut com a Joan Serrallonga.
Estudià a les Escoles Pies de Sabadell i a l’Institut de Segona Ensenyança de Barcelona. Llicenciat en Dret civil i canònic per la Universitat de Barcelona el 1881, des de 1883 exercí d’advocat i el 1884 obtingué per oposició la plaça d’oficial de la secretaria de la Diputació Provincial. La tardor de 1883 es traslladà a Madrid per cursar els estudis de doctorat. El desembre de 1889 fou nomenat notari, el febrer de 1890 prengué possessió de la notaria de Gràcia i el setembre de 1895 ocupà una notaria de Barcelona.
Persona culta, familiaritzat amb els juristes del món clàssic i amb els estudis de dret romà, era també expert en dret català i bon coneixedor de les legislacions modernes, en particular de França i Alemanya. A això l’ajudà el fet de conèixer i dominar, entre d’altres llengües, el llatí, l’italià, el francès i sobretot l’alemany.
A més del seu vessant de jurista, mereix ésser remarcada també la seva arrelada tradició de literat i poeta, exercida des de ben jove, fins al punt que se’l considera un dels membres destacats del classicisme i parnassianisme d’inici del segle XX, juntament amb Pere Prat i Miquel de Palol. Els autors afirmen que la seva obra influí sobre la nova generació de poetes catalans, en un moment en què aquesta abandonava el romanticisme maragallià i preferia la tendència parnassiana.
En aquest sentit, fou ell qui, per influència francesa, recuperà el sonet en català, el qual, introduït en el segle XV i conreat durant l’època barroca i la neoclàssica, no havia estat una forma d’expressió gaire apreciada durant el romanticisme. I fou igualment ell qui tingué una notable influència sobre Josep Carner. En paraules de Jordi Castellanos, Guillem A. Tell, d’una banda, perpetua en ple Modernisme el poeta prototípic de la Renaixença, però, de l’altra, produeix una poesia que se situa de manera inequívoca a l’avantguarda de l’època. Aquest fet podria respondre a la mateixa dialèctica personal de l’autor entre l’ordenada vida de notari, inserit com estava dins la burgesia barcelonina de l’època, i la passió per la poesia com un nucli d’íntima autenticitat, garantia de puresa i de treball conscient i ordenat.
El 1900 se li concedí el títol de Mestre en Gay Saber per haver obtingut tres premis ordinaris en els Jocs Florals de Barcelona: el 1895 havia guanyat la Viola amb el poema “La Salve a Montserrat”, el 1899 l’Englantina per “L’hivern a Núria” i el mateix 1900 la Flor Natural per “Enfilall”, un recull de sonets. Tanmateix, rebé molts altres premis literaris, tot i que en els darreres decennis de la seva vida abandonà el seu vessant de poeta, si més no amb un caire públic. El 1902 havia estat president dels Jocs Florals d’Olot, on estiuejava habitualment, i el 1922 ho fou dels de l’antic municipi de Sants.
Soci de l’Ateneu i assistent assidu al Liceu com a bon wagnerià, fou degà president del Col·legi de Notaris de Barcelona entre 1917 i 1919. El maig de 1918 fou elegit acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, per a la vacant deixada per Manuel Duran i Bas, tot i que mai no l’ocupà, i el mateix mes i any prengué possessió del càrrec de vocal de la Comissió de Codificació, en substitució de Ricard Permanyer.
En relació amb l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, anotem que, després de desplegar el càrrec de bibliotecari-arxiver el 1896-1897 i de vicepresident primer el 1904, fou elegit president de la corporació el 28 de maig de 1913. Reelegit el 29 de maig de 1914, exercí el càrrec fins a la següent renovació de la Junta, el 31 de maig de 1915.
És de remarcar que, el 26 de febrer de 1915, hi llegí el discurs inaugural del curs acadèmic 1914-1915, sobre un tema aleshores nou, que portava per títol “Comentarios al movimiento feminista”.
Publicacions
La seva obra s’adreça en el doble vessant de jurista i poeta. Com a poeta, conreà la poesia intimista i subjectiva de tall classicista, especialment sonets, madrigals i odes elegíaques i descriptives. Col·laborà, entre altres revistes, a Semanario de Mataró (1883-1895), Quatre Gats (1889), La Campana de Gràcia, Calendari-Guia de Banyoles i sa comarca (1891), Joventut (1900-1906) i Catalunya (1903-1905). Així mateix, el 1929 publicà pòstumament el llibre Poesies, que fou editat de nou el 1971. I el 1986 Edicions 62 publicà Enfilall de sonets i altres poemes, amb edició i pròleg de Jordi Castellanos.
Com a jurista, col·laborà a la revista La Notaría, on el 1893 edità l’article El derecho sobre el sepulcro en derecho romano, canónico y moderno; el 1915 un breu escrit sobre El crédito territorial y el Banco Hipotecario, i el 1921 i 1927 sengles articles sobre l’aranzel txec i l’ús d’un o dos cognoms.
I publicà nombrosos treballs, com ara: Notas sobre la teoría de los estatutos en la antigua jurisprudencia catalana (1887), reeditat el 1954 a la Revista Jurídica de Catalunya; El derecho inmobiliario y el Registro de la Propiedad en Alemania (1905); Enfiteusis (1912), conferència dictada, com el títol anterior i posterior, a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i publicada aquesta el 1918 dins el volum miscel·lani Estudis de Dret Català; El registro de la Propiedad en Egipto en la época romana (1914); Un siglo de escuela histórica (1914), o Comentarios al movimiento feminista (1915), aquests dos darrers com a discursos inaugurals de la mateixa Acadèmia.
Bibliografia
BORRÁS DE PALAU, Manuel, “D. Guillermo Augusto Tell y Lafont”, La Notaría (Barcelona), LXXI, 10 (1 de septiembre de 1929), p. 120-123.
“Guillem August Tell i Lafont”, Revista Jurídica de Catalunya (Barcelona), XXV (juliol-agost-setembre, 1929), p. 193-194.
PAGAROLAS I SABATÉ, Laureà, CASES I LOSCOS, Lluïsa, Els degans del Col·legi de Notaris de Catalunya (1862-2012). Cent cinquanta anys d’història de la corporació notarial catalana, Barcelona: Col·legi de Notaris de Catalunya; Fundació Noguera, 2012, p. 136-145.
VALLS I SEGURA, Josep (ed.), Esquerra a Mèxic 1941-1980, Barcelona: Fundació Josep Irla, 2012.
VALLS I TABERNER, Ferran, “Guillem August Tell i Lafont”, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona), MCMXXVII-MCMXXXI (1936), p. 612.