L’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya es funda el 6 de juny de l’any 1840, en un moment de restabliment de moltes institucions acadèmiques nascudes en el segle anterior, i dins el marc de recuperació de la consciència nacional, de ressorgiment cultural i científic i de la febre legislativa fruit de les revolucions burgeses.

Tanmateix, els seus antecendents cal cercar-los en l’Academia de Jurisprudencia Theórico-práctica de Barcelona, establerta el 22 de gener de 1777 per Carles III, a petició de quatre advocats barcelonins, concretament Francesc Estalella, Miquel Solà, Vicenç Domènec i Joan Salvat.

En efecte, desaparegut amb el Decret de Nova Planta l’antic col.legi dels advocats de tradició medieval i davant la manca d’una actuació col.lectiva, aquells juristes barcelonins emprengueren aquesta acció singular amb la voluntat decidida d’aprofundir en el coneixement del dret en el doble vessant jurídic i pragmàtic.

Aquesta fundació no era una acció aïllada, sinó que seguia el model d’altres fundacions similars a Madrid, Saragossa o València, i s’inseria dins el nou corrent il.lustrat, amb l’establiment d’acadèmies de les diferents branques de les ciències i les arts, especialment durant la segona meitat del segle XVIII, el segle de les llums.

Aquesta Acadèmia de Jurisprudència Teoricopràctica estava destinada a tenir, tanmateix, una vida ben efímera, ja que perdurà només fins a la Guerra del Francès, al començament del segle XIX. D’aquesta manera, tot i que les ordenances aprovades el 1777 fixaven uns objectius ambiciosos i una activitat intensa, no és gaire la memòria de les seves accions que ha arribat fins als nostres dies.

L’Acadèmia naixia amb la finalitat expressa de formar els advocats, especialment en el seu exercici davant els tribunals de justícia i, alhora, pretenia abastar el màxim nombre de membres del col.lectiu. I, atès que no progressava pel reduït nombre dels seus components, el juliol de 1784 el Consell de Castella aprovà que, per examinar-se d’advocat, fos requerida certificiació de l’Acadèmia d’haver-hi assistit i treballat durant un termini de quatre anys els batxillers i dos anys els llicenciats i doctors. Aquesta norma hagué d’ésser reblada per un edicte de 1887.

En la mateixa línia de refermament de la institució, el 1797 el rei Carles IV aprovava la denominació de Reial Acadèmia i el segell propi de la corporació, i el 1800 concedia als advocats acadèmics una nova distinció: que podien emprar el Don en els seus escrits i també que calia donar-los de paraula aquest tractament. Però, malgrat l’ambició dels seus projectes i propòsits inicials, en el decurs dels anys l’Acadèmia de Jurisprudència Teoricopràctica va arribar a la seva extinció completa, especialment arran de la invasió de les tropes franceses el 1808.

L’actual Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, fundada com hem dit el 1840, té els seus orígens immediats en la Reial Cèdula de 1832, adreçada a establir que el nombre d’advocats del Col.legi de Madrid i dels altres que es constituïssin a tot el regne fos indefinit, com també que fos lliure l’exercici de la professió. El Col·legi de l’Advocacia de Barcelona es constituí el gener de 1833 i, pocs anys després, es nomenà una comissió per estudiar la instauració de l’Acadèmia, comissió que complí amb rapidesa i diligència l’encàrrec.

D’aquesta manera, el 1840 es fundà l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, com a institució amb entitat pròpia sorgida del Col·legi de l’Advocacia, i com una resposta a la voluntat que els juristes de la ciutat comptessin amb un espai des del qual poder influir en la tot just aleshores estrenada empresa legislativa liberal. Així, el 21 de maig de 1840 es fixaren les seccions de l’Acadèmia i s’elegí la primera Junta de Govern, que fou presidida per Ramon Roig i Rey, canonge de la Catedral i rector de la Universitat, i el 6 de juny tingué lloc la primera reunió de la corporació. Al final del mateix any s’aprovaren els primers estatuts amb què s’havia de regir la nova institució.

El curs 1892-1893, després de cinquanta anys de la seva fundació i arribada a un cert grau d’esmorteïment, es decideix una reforma estatutària per a revitalitzar la institució. De fet, el 1893, es dictaran uns nous estatuts, que suposaran un canvi en l’estructura orgànica, els objectius i els mitjans de la corporació, i el 1895 apareixerà la Revista Jurídica de Catalunya, com a òrgan oficial d’expressió tant del Col·legi de l’Advocacia com de l’Acadèmia.

Amb aquestes transformacions significatives, que coincideixen amb l’inici del tercer i darrer mandat de Manuel Duran i Bas, amb el final d’una intensa etapa codificadora i amb l’època de traspàs del positivisme al modernisme, l’Acadèmia entrarà en una nova fase de ressorgiment.

Després d’un breu període d’activitat, que perdurà fins a l’1 de setembre de 1842, les tasques acadèmiques restaren interrompudes fins al 2 de desembre de 1857. Sens dubte, les circumstàncies polítiques del moment, i més concretament l’aixecament popular que culminà en la insurrecció centralista de 1843, influïren aquest fenòmen. Davant el cos viu i actiu del Col.legi, que recollia les aspiracions professionals dels advocats, la vida de l’Acadèmia seguí una evolució desigual.

Tanmateix, l’Acadèmia anà consolidant-se i entrà en plena vigoria d’activitat vers el 1860, quan les seves sessions començaren a tenir veritable importància, amb la presentació i discussió de temes jurídics d’un abast certament ampli. La represa de l’activitat coincidia amb el moment de revifalla social i cultural de la ciutat. Som a la dècada d’enderroc de les muralles i d’inici del pla urbanístic d’eixample, de restauració dels Jocs Florals o d’obertura de l’Ateneu Català. Sota la influència segura de l’escola jurídica de Savigny, l’Acadèmia iniciarà aleshores també la seva lluita més transcendent sobre la codificació.

L’Acadèmia desplegà la seva activitat durant els seus primers cinquanta anys d’existència a través sobretot de les sessions ordinàries, en les quals s’estudiaven i es discutien els temes proposats per la Junta de Govern, per les seccions o bé pels mateixos acadèmics. Però també mitjançant les sessions inaugurals, en les quals el secretari llegia la memòria corresponent del curs anterior i el dictamen de les obres presentades a concurs, alhora que el president pronunciava el discurs preceptiu; la discussió d’informes, exposicions o dictàmens sobre assumptes d’interès; les conferències i cursets de temes jurídics, o els mateixos concursos, convocats amb assiduïtat fins ben entrat el segle XX.

Foren molts i diversos els temes tractats. Com a més destacats, en l’àrea del dret civil, cal remarcar la reivindicació de les lleis successòries del país, la pàtria potestat, l’establiment emfitèutic a Catalunya i la redempció de censos, la minoria d’edat o la Llei de matrimoni civil. En el marc del dret processal, la reforma de la Llei orgànica del poder judicial, les Lleis d’enjudiciament civil i criminal, la figura del jurat o el sistema d’establiments penals. En el camp del dret administratiu, la reforma de les ordenances municpals o l’expropiació forçosa.

Però, sens dubte, la clau de volta de la tasca acedèmica d’aquest primer període fou l’estudi del projecte de Codi civil espanyol. En efecte, l’Acadèmia en cap moment no restà aliena a l’evolució d’aquest procés, sinó que desplegà un paper destacat com a centre d’anàlisi, crítica, comentari i debat, ja des de la dècada dels seixanta i especialment durant la dècada dels vuitanta, i es mantingué sempre alerta i activa, fins a la promulgació de la segona edició del Codi civil de 1889, i encara després, en la redacció dels Apèndixs.

Amb els estatuts de 1893, aprovats per una Junta presidida per Manuel Duran i Bas, es revitalitzà la institució i, es dotà dels instrumens orgànics necessaris per dur a terme millor la seva funció en el món jurídic català. Tot i que continuava en la línia d’una institució oberta i no de “numerus clausus”, sí que pretenia esdevenir una corporació més elitista i d’alt nivell, d’acord amb els nous corrents del segle que inspiraven aquestes institucions. L’Acadèmia obria així un període ric i actiu que perduraria fins al 1936. I el primer fruit significat d’aquesta nova etapa seria l’aparició de la Revista Jurídica de Catalunya.

En aquest període, foren molts i més interessants els temes tractats, tingué major ressò i èxit la convocatòria dels concursos, foren continuats els cicles de conferències celebrats, i això per raó de la nova dinàmica acadèmica, per la qual els temes eren tractats mitjançant l’exposició magistral dels membres, que conferenciaven sobre qüestions concretes. Així, en uns anys d’activitat acadèmica extraordinària, els temes posats a discusió, entre molts d’altres, la Llei hipotecària, el règim jurídic del país després del Codi civil, la reforma de l’advocacia i l’administració de justícia, l’organització administrativa de l’Estat, les societats mercantils de responsabilitat limitada, la redimibilitat dels censos a Catalunya, el Codi canònic o les Lleis orgàniques d’enjudiciament civil i criminal.

A partir de 1924 les activitats acadèmiques minven de manera notable, com a consequència dels factors polítics, especialment la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, que ocasionà greus enfrontaments amb el Col·legi de l’Advocacia de la ciutat. I durant un període de més de quatre anys (de 1926 fins a 1930), l’Acadèmia quedà en una situació, “clausurada, és a dir, suspesa i mancada de la possibilitat real de realitzar qualsevol activitat. Després de la dictadura, al començament de 1930, es reprengué la vida de la corporació.

Els canvis polítics i socials obrats al país amb l’adveniment de la Segona República havien de tenir les seves conseqüències en la vida corporativa de la institució que, durant aquest breu període, es titularia Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, deixant l’antiga concreció geogràfica de Barcelona. De fet, amb el règim autonòmic l’Acadèmia recobrava més activitat i s’inseria d’una manera gairebé natural dins el sistema de govern de la terra catalana. La corporació esdevingué un instrument útil per als nous serveis de l’aplicació de l’autonomia, com també com a instrument madurador i elaborador de noves formes de dret demanades tant per l’Administració com per la societat. Per això, els estatuts de 1893 i 1907 foren adaptats, publicats el 1933 i reformats el 1936.

Durant aquest breu període, l’Acadèmia tingué una intervenció notable en temes cabdals, com ara l’estatut universitari de Catalunya o el mateix Estatut d’autonomia de 1932. Remarquem els cicles de conferències sobre aquest darrer tema i també sobre les varietats comarcals del dret civil català. Igualment, durant els anys 1934-1935 s’edità la revista mensual Legislació i Jurisprudència de Catalunya, destinada a publicar i a col.leccionar de manera orgànica i sistemàtica les disposicions de la Generalitat, les resolucions del Tribunal de Casació de Catalunya i la jurisprudència social derivada del Consell de Treball.

Tanmateix, la seva aportació més transcendent fou l’organització del Primer Congrés Jurídic Català celebrat el maig de 1936, amb la finalitat bàsica fixar l’abast de l’autonomia legislativa del país i orientar sobre la reforma del dret civil català, és a dir, contribuir al desvetllament de l’esperit jurídic de Catalunya en un moment històric certament delicat.

El restabliment de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, dissolta o suprimida per una ordre dictada el 1939, tot just acabada la Guerra Civil, no es produí fins al 6 d’abril de 1954, gràcies especialment a la voluntat i els esforços del Francesc d’A. Condomines i Valls, degà del Col·legi de l’Advocacia, auxiliat per Carles Trias i Bertran. Així, tot i els intents continuats duts a terme durant els primers anys del nou règim polític sorgit de la guerra, no fou fins al març de 1954 que foren aprovats els nous estatuts, els quals suposaren la restauració de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, amb el seu retorn a la concreció geogràfica inicial.

La nova corporació restaurada, que recollia el llegat espiritual de l’antiga Acadèmia i que estava dotada de personalitat jurídica plena, mantenia els seus objectius tradicionals d’investigació i estudi del dret i de col.laboració a la tasca legislativa de l’Estat. I això mitjançant la discussió pública o privada de matèries jurídiques, l’establiment i l’organització de càtedres i conferències, l’elaboració d’informes i dictàmens, la redacció d’exposicions referents a propostes de reformes legislatives, les publicacions pròpies, la representació en juntes i comissions oficials, la relació amb altres acadèmies i centres científics, la celebració i assistència a congressos jurídics, la docència o la convocatòria de concursos i premis.

Tanmateix, els canvis fonamentals que havien de determinar un gir absolut en la vida de l’Acadèmia eren relatius a l’organització. En efecte, la nova acadèmia naixia com una entitat de ”numerus clausus”, amb trenta acadèmics de número, tots els quals havien d’ésser llicenciats o doctors en dret i haver-se destacat en el camp de la investigació, l’estudi o la pràctica jurídica. La solemne constitució formal de la corporació es produí el 6 d’abril de 1954. I els trenta acadèmics inicals tenien una doble provinença. D’una banda, vint eren els restauradors de la corporació i ja figuren en l’acta de constitució. D’una altra, els deu restants foren elegits en la mateixa sessió constitutiva d’entre l’antic Consell d’Acadèmics de mèrit dels anys trenta, i esdevenien la baula d’unió entre l’antiga i la nova corporació. El càrrec de president recaigué en Antoni M. Borrell i Soler, un dels juristes aleshores de més prestigi en el món jurídic català i que, ja d’avançada edat, l’havia ocupat abans en dues ocasions.

Dels primers vint-i-cinc anys de l’Acadèmia restaurada, fins a la implantació del nou règim democràtic a l’Estat espanyol en la segona meitat dels anys setanta, l’Acadèmia desplegà una activitat notable. I ho féu sota la presidència de destacades figures del món jurídic català: des d’Antoni M. Borrell i Soler (1954-1955), fins al mateix Francesc d’Asís Condomines i Valls (1969-1977), qui n’havia estat el principal impulsor, passant per personatges tan significatius com Joan Ventosa i Calvell (1955-1959), Josep M. Trias de Bes i Giró (1959-1965) i especialment Ramon M. Roca i Sastre (1965-1969).

Durant aquest període l’Acadèmia esdevingué una corporació de dret públic (1966), recuperà la seva denominació d’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1975) i augmentà de trenta a trenta-sis el nombre dels seus acadèmics de número (1976). Com a activitats més rellevants, cal remarcar la seva contribució decisiva en la Compilació del dret civil de Caalunya, aprovada per les Corts l’any 1960, tema sobre el qual s’organitzà un cicle de conferencies a càrrec de reputats juristes. Així mateix, la seva contribució a la preparació i promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l’Estatut de Catalunya de l’any següent, concretament en l’àmbit referent a l’autonomia legislativa i a l’administració de justícia. I, especialment, l’organització del Segon Congrés Jurídic Català, celebrat l’octubre i novembre de 1971, amb la finalitat bàsica d’analitzar l’aplicació de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, en la primera dècada de vida des de la seva promulgació, i de difondre el seu contingut.

Els temes tractats foren igualment diversos i nombrosos. En destaquem alguns de més significats i més debatuts, com ara: la fallida i la suspensió de pagaments, els arrendaments urbans, la reforma de la Llei d’enjudiciament civil, la delimitació de responsabilitat de l’empresari individual, la modificació del Codi civil quant a la responsabilitat de la dona, l’Avantprojecte de la llei concursal, el Projecte de llei de les societats anònimes, la Llei de bases per a la reforma del títol preliminar del Codi civil, la responsabilitat civil dels professionals liberals, l’evolució i actualització del dret matrimonial en els seus aspectes canònic i civil, l’Avantprojecte de la llei d’arbitratges o la reforma de l’Administració local a Catalunya.

A partir dels anys vuitanta, l’Acadèmia de Jurisprudència ha prosseguit desplegant amb vigoria l’activitat que li és pròpia, d’acord amb les finalitats que es recullen en els estatuts vigents de 20 de juny de 1988. Els darrers presidents que han dirigit aquesta institució acadèmica han estat personatges rellevants en el món jurídic català: Miquel Casals i Colldecarrera, Josep Joan Pintó i Ruiz, Lluís Figa i Faura, Josep D. Guàrdia i Canela i Robert Follia i Camps.

Entre les activitats dutes a terme i els temes tractats durant aquests darrers anys, ultra molts de caire més puntual presentats com a comunicacions per part dels acadèmics en les sessions ordinàries, destaquem especialment la col.laboració a l’activitat legislativa de la Generalitat en matèria de reforma del dret civil de Catalunya, sobretot en la reforma de la Llei de successió intestada i la reforma de les llegítimes en la Compilació del dret civil català -on la seva intervenció fou decisiva-, la reforma del Reglament hipotecari, el Projecte de llei orgànica del poder judicial, el Codi de família de Catalunya o el Codi de dret patrimonial, sempre en la línia clara i decidida de defensa del dret català. Per aquesta tasca, el 1996 la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi.